A la "Consti", amb embaf

Entomo l’ordinador

per publicar que ahir

tot lo dia celebrí

la sacra constitució.

La “sacra” dic? No pas, no!

“Xacra” si de cas cal dir

si ens la mirem des d’aquí

amb una certa atenció.

D’entrada ja té el detall

de recordar-nos a tots

que cal saber per pebrots

l’única llengua oficial.

Les “cooficials”, ai las,

adornen com un florero:

si vols saber-les pots fer-ho

però exigir-les no pas.

Però la guinda la hi posa

les previsió militar

que ens anima a estalviar

aquells riscos de qui gosa

plantejar-se fotre el camp,

fer un sonor adéu-siau,

dir-los clar “deixeu-me en pau,

no us aguanto, què caram!”

Un tal (re)(con)sagrat

text prostitucional

me’l passo per l’engonal

com haveu ben suposat.

diWERTsions

Per espolsar el silenci depressiu

postelectoral que deu dies fa

que arrossego, s’esforçava ahir

-i l’hi agraeixo -  el bo d’en Duran 

amb la seva proposta  d’enginyer

de ponts (i ports i camins).

Però qui finalment se n’ha sortit

ha sigut en Wert,  com sempre amatent

 a treure’m de polleguera.

No hi ha com una dosi de tocada

d’ous –si pot ser amb les dues mans fredes-

per revifar l’ànim inconformista:

no acataré, objectaré, em declararé

insubmís recalcitrant. No em faran

retrocedir ni un pas.

Signat, perquè consti, el dia quatre

de desembre, a Terrasa.

Traduttore, traditore

Ai com som el populatxo!

Tinc la família partida

per la darrera parida

del magí de la Camacho!

Quan ja sabia tothom

on cal posar-hi l’accent

va i pareix el seu l’invent:

catalanitzar el cognom.

Tu, per exemple, opines

que sonen bé i són eteris

Eiximenis, LLopis, Peris...

i et decantes pel Martines.

Però hi ha el torracollons

que troba massa castellà

aital forma d’esmentar

el nostre nom de patrons.

Defensa que Martinet

li sembla més escaient

i més nostrat, i pretén

que tots optem per aquest.

Decidim triar votant

la forma que preferim

i filem tant i tant prim

que el resultat és d’empat

-incloent-hi algun vot nul-.

A la líder del PP

un altre cop li agrairé

que es fiqui la llengua al cul.

(Quasi) 300

Quasi tres-cents valents guerrejadors,

garants del Ver, fan palès el que és fals

contra ¿mig milió? ¿un? ¿dos?

de salvatges hordes orientals.

Han canviat, però, la llarga llança

pels bolis BIC –“naranja” o bé “cristal”-;

les Termòpiles, per la plana blanca

d’El Mundo i El País –dominical-.

No en queda res dels bells cossos untats

-com a màxim n’hi ha alguna butxaca-

i es tornen els heroics antics combats

manifestos aplaudits per la claca.

On Duran tantes pors?

Com l’infant que queda amb posat trist

perquè els reis no li han dut la joguina

que sempre ha demanat, i rondina

davant l’aparador on l’haurà vist,

així l’home, d’esma i mirada trista,

que es troba que li prenen l’Estat

on pensa ser el més ben valorat,

tant, que potser l’en faran ministre.

Desesperat, crida “esto es un robo,

m’han fotut la joguina d’entre els dits,

que ans vull ser diputat a Madrid

que president de Cata-Kosovo”.

Són massa anys d’esforç dur i de constant

cul-llepar i abaixapantalons

a la villa y corte dels Borbons,

massa per no res, pobre Duran.

Top gun

Quin pler elevar els ulls al cel
i entremig dels núvols clars
veure el pas, fugaç estel,
dels avions militars.

Ah, quin so tan relaxant
el zumzeig dels reactors,
no és música, que és cant
que ens fa voleiar els cors.

Com dibuixen en blau llenç
grafia celestial,
per fer-nos ben avinent
que no ens volen pas cap mal.

Quin detall tan rebonic
que ses ales protectores
ombregin rues de Vic:
si no les veus, les enyores.

Escolteu-nos, ferms al·lots
que no en sabeu de derrotes:
entre caces i pilots,
ens masegueu les pilotes.

Qui no ho pot haver, diu que és Wert

Quaranta anys de catequesi  i FEN

van fer-nos demòcrates, ateus,

catalanistes.  Però, ja veus,

el trasbals que ens han acabat fent

trenta anys d’immersió i de doctrina:

som un ramat d’antiespanyols,

que hem bescanviat a cor què vols

la montera per la barretina.

Quanta raó teniu, senyor Wert,

espanyolitzeu-nos  a l’engròs;

si no, la canalla del terròs

ni tan sols sabrà tot el que es perd:

¿el pa amb tomàquet sense jabugo?,

¿res de cocido ni de fabada?:

és una vida mig esbravada!,

en aquesta lliga jo no hi jugo!

Espanyolitzeu-me, per favor,

que entre sardanes i so de gralles

-si tens sort i les venes no et talles-

o bé t’hi adorms o et deixen sord.

Ad maiorem Hispaniae gloriam (et Dei, si possibile)

Intèrprets de la voluntat divina,

torsimanys experts del bé i del mal,

l’Esperit Sant, no de vi, els il·lumina,

saben del cert què cal i què no cal.

¿És un malvat qui, en sentir el mot “Espanya”,

no tremola tot pres de l’emoció?

¿És pecat gosar pensar que a Alemanya

s’hi viu millor que a Cadis o a Lleó?

Il·lumineu-me, ai, que ego sum vermis,

membres eminents de la sacra cúria,

que no morís immers en la foscor:

¡no es posa de gallina ma epidermis

en un toro entrellucar! ¿Só, doncs, púrria,

condemnat a l’infern sens remissió?

Romanço de la marxa enrere

Ja preparo les maletes

exultant de l’alegria:

per fi s’ha acabat l’exili,

tornaré a Andalusia.

De la pàtria dels avis

ja sento la veu que em crida,

una vuitantena d’anys llargs

li ha durat l’afonia.

Els señoritos del poble

diu que han guardat en batllia

la hisenda que va abandonar

en marxar-ne la família.

Crec, si no m’he descomptat,

que allà a la vega hi tenien

catorze o quinze cortijos,

setze o disset alquerías.

No en van marxar perquè sí,

que els segrestà una partida

d’industrials catalans,

de pijos catalanistes.

Ara ja podrem tornar

a la ubèrrima Almeria,

on s'esmeren preparant

per rebre’ns la romería

I l’escola tenen clar

que serà de dues línies:

castellà pels cosinets,

i català per ma filla.

A l’horitzó sols un núvol

amenaçador es congria,

una cosa em fa patir,

una cosa sols m’amoïna:

de mon pare la feblesa

quina por si descobrien

quan, endut per la luxúria,

va maridar una pubilla

que n’era de Gironella,

no maña ni de Castilla.

P'rò ara que ho veig i m’hi fixo

no hi ha dret, quina injustícia,

que siguin els extremenys

els únics que repatrien!

I jo què, nét d’andalusos,

¿perquè a tornar no m’obliguen?,

si era per'xò i per res més

que n'era independentista!

Calla, Rei, calla

Ha parlat sa Majestat

Joan Carles el cinegeta

no per fer-nos la punyeta

ans que vegem la Veritat.

(Si és rei i es diu Borbó,

com més lluny sigui millor)

En tant que bon sobirà,

quan el súbdit s’esgarria,

fa gala de bonhomia

i de suau tarannà.

(D'aquests que es diuen Borbó

no en conec ni mig de bo)

És per’xò que als catalans,

que som totxos de mena,

ens demana de fer esmena,

que no siguem talibans.

(Quins paios aquests Borbons!,

et foten i et dan lliçons)

Com que ens sobra autonomia,

ens ha advertit alt i clar

per quina banda ens fotrà

si explorem una altra via.

(Com les gasten els Bobons?

Maten mosques amb canons)

S’agraeix la claredat

i el propòsit didàctic:

sempre resulta pràctic

que et donin per on t'han dat.

(Rei o príncep, si és Borbó,

sinònim de vividor)

El cul ja el tenim donat.

Ara ens toca ser capaços

de tenir prous ous i nassos

per dir-li que s’ha acabat.

(De la trepa dels Borbons

ja n’estic fins als collons)

En el monarca espanyol

-no goso dir-ne bandarra-

li convé una botifarra,

i que sigui del perol.

(La dinastia Borbó:

l’un dolent, l’altre pitjor)

Qui aquests versets li signa,

com que és de bon natural,

no voldria pas cap mal

a persona tan redigna.

(És sentir el mot “Borbons”

i vomitar pels racons)

Només desitjo al pimpollo,

ja que el treball dignifica,

que calli i penqui una mica

i se li acabi prest el chollo.

(Què se'n pot fer dels Borbons?:

tres Robespierres i dos Dantons)

A l'Esperanza perduda

(amb disculpes, si calen, però és que per a mi sempre serà l'Alcaldessa per antonomàsia)

Un vent fred bufa a Madrid

que si bades t’encostipa;

Esperanza n'està tipa,

i ja sabeu el que ha dit:

L’Alcaldessa ha dimitit.

L’ala dreta del partit

al líder popular va

afaitant-li el sotabarba

o ficant-li a l’ull el dit.

L’Alcaldessa ha dimitit.

Li convé un retrovisor

per, quan vagin més mal dades,

esquivar les punyalades

per l’esquena i a traïció:

“La Alcaldesa dimitió”

Pere Navarro reflexiona a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb Gran Via (11/09/12)

“Si fan fotos, turistes del Japó;

i els draps amb quatre ratlles i l’estrella

són l’emblema d’una agrupació

d’astrònoms amateurs de Ciutat Vella.

Em commouen els que sento cridar

pel triomf del seny i la raó

amb una sola veu, a tot pulmó:

‘in-inte-intel·ligència ja’ .

S’ha de tenir una infinita malícia

per voler buscar-li els tres peus al gat:

qui s’ho sap mirar amb estricta justícia,

si no és completament curt de vista,

cal que conclogui sense ambigüitat

que aquí no hi ha ni un independentista”.

Duran durant. Durant?

Duran durant. Durant?

Porta el país tant de temps endurant

que cal que li dem alguna alegria.

Masses anys (masses segles?) d'anar fent via

per un camí costerut, tan dur, han

ben afartat el personal. Durant

molt de temps (no molt: massa), no hi havia

ni voluntat, ni fe, ni gosadia.

Ara, sí; ja no hi ha por: s’enduran

tots els dubtes arrelats els nous vents

d’esperança. Ja tenim a tocar

el que semblava sols una quimera

no fa pas tant. Ves, Duran, que, si tens

un excés d'aquell seny tan català,

no et deixem quatre -o cinc- passes enrere.