El dret a decidir del PP

M'emociona que el PP

defensi el dret a decidir.

Amb moderació, això sí:

només segons qui segons què.

Ara han decidit que a València

no té el que hi solien parlar

res a veure amb el català:

se'ls en refot de la ciència

i la història no els importa:

que és fals, que ho sembla però no,

que si parla un de Mataró

el pugui entendre un de l'Horta.

I ja n'hi ha més d'un que vol,

tip que, en baixar rabent la pista,

la llum li destorbi la vista,

i l'enlluerni el reflex del sol,

que immediatament es decreti

i el decret s'apliqui arreu

que mai no ha estat blanca la neu:

és negra, i prou, peti qui peti.

Duran se sincera

S’agraeix la transparència

d’en Duran quan renya en Mas

per haver estat capaç

de pensar en la independència.

Al que és bo per Catalunya

no dóna cap importància:

el primer és no passar ànsia

per si algun vot s’allunya.

Qui la pròpia poltrona

posa davant del país,

ja ofereix un bon avís

per saber quin pa s’hi dóna.

No s’hauria d’estranyar

que la gent siguem tan crítics

i que a més de quatre polítics

volguéssim acomiadar.

Todos por uno

Un lector, uno solo, me pide

que mis versos rime en castellano

para que al componellos no ladre

en infame catalán dialecto

-dó se vio desfachatez tamaña!-;

no de grado, mas forzado, lo hago.

Quien, de momento, manda, decide,

lo que no impide, uno es humano,

recordar alguna puta madre

y pasarse  algún hijo por el recto.

Lo hago, mas al hacello, en España

y sus leyes sepan que me cago.

Habemus (hispanicum) papam!

“El nou Papa parla espanyol”

-més a casa que no al temple-

“luego és un Papa hispà”,

s’enfervoreix tota la claca.

No sé pas jo què deu parlar

qui va a Espanya a treballar

de Lima o Quito, per exemple,

(”no me olvides Cuba, mi amol”)

que no sap passar de sudaca.