Romanço de la marxa enrere
Ja preparo les maletes
exultant de l’alegria:
per fi s’ha acabat l’exili,
tornaré a Andalusia.
De la pàtria dels avis
ja sento la veu que em
crida,
una vuitantena d’anys llargs
li ha durat l’afonia.
Els señoritos del poble
diu que han guardat en
batllia
la hisenda que va abandonar
en marxar-ne la família.
Crec, si no m’he descomptat,
que allà a la vega hi tenien
catorze o quinze cortijos,
setze o disset alquerías.
No en van marxar perquè sí,
que els segrestà una partida
d’industrials catalans,
de pijos catalanistes.
Ara ja podrem tornar
a la ubèrrima Almeria,
on s'esmeren preparant
per rebre’ns la romería
I l’escola tenen clar
que serà de dues línies:
castellà pels cosinets,
i català per ma filla.
A l’horitzó sols un núvol
amenaçador es congria,
una cosa em fa patir,
una cosa sols m’amoïna:
de mon pare la feblesa
quina por si descobrien
quan, endut per la luxúria,
va maridar una pubilla
que n’era de Gironella,
no maña ni de Castilla.
P'rò ara que ho veig i m’hi fixo
no hi ha dret, quina
injustícia,
que siguin els extremenys
els únics que repatrien!
I jo què, nét d’andalusos,
¿perquè a tornar no m’obliguen?,
si era per'xò i per res més
que n'era independentista!
