Romanço de la marxa enrere

Ja preparo les maletes

exultant de l’alegria:

per fi s’ha acabat l’exili,

tornaré a Andalusia.

De la pàtria dels avis

ja sento la veu que em crida,

una vuitantena d’anys llargs

li ha durat l’afonia.

Els señoritos del poble

diu que han guardat en batllia

la hisenda que va abandonar

en marxar-ne la família.

Crec, si no m’he descomptat,

que allà a la vega hi tenien

catorze o quinze cortijos,

setze o disset alquerías.

No en van marxar perquè sí,

que els segrestà una partida

d’industrials catalans,

de pijos catalanistes.

Ara ja podrem tornar

a la ubèrrima Almeria,

on s'esmeren preparant

per rebre’ns la romería

I l’escola tenen clar

que serà de dues línies:

castellà pels cosinets,

i català per ma filla.

A l’horitzó sols un núvol

amenaçador es congria,

una cosa em fa patir,

una cosa sols m’amoïna:

de mon pare la feblesa

quina por si descobrien

quan, endut per la luxúria,

va maridar una pubilla

que n’era de Gironella,

no maña ni de Castilla.

P'rò ara que ho veig i m’hi fixo

no hi ha dret, quina injustícia,

que siguin els extremenys

els únics que repatrien!

I jo què, nét d’andalusos,

¿perquè a tornar no m’obliguen?,

si era per'xò i per res més

que n'era independentista!