Calla, Rei, calla

Ha parlat sa Majestat

Joan Carles el cinegeta

no per fer-nos la punyeta

ans que vegem la Veritat.

(Si és rei i es diu Borbó,

com més lluny sigui millor)

En tant que bon sobirà,

quan el súbdit s’esgarria,

fa gala de bonhomia

i de suau tarannà.

(D'aquests que es diuen Borbó

no en conec ni mig de bo)

És per’xò que als catalans,

que som totxos de mena,

ens demana de fer esmena,

que no siguem talibans.

(Quins paios aquests Borbons!,

et foten i et dan lliçons)

Com que ens sobra autonomia,

ens ha advertit alt i clar

per quina banda ens fotrà

si explorem una altra via.

(Com les gasten els Bobons?

Maten mosques amb canons)

S’agraeix la claredat

i el propòsit didàctic:

sempre resulta pràctic

que et donin per on t'han dat.

(Rei o príncep, si és Borbó,

sinònim de vividor)

El cul ja el tenim donat.

Ara ens toca ser capaços

de tenir prous ous i nassos

per dir-li que s’ha acabat.

(De la trepa dels Borbons

ja n’estic fins als collons)

En el monarca espanyol

-no goso dir-ne bandarra-

li convé una botifarra,

i que sigui del perol.

(La dinastia Borbó:

l’un dolent, l’altre pitjor)

Qui aquests versets li signa,

com que és de bon natural,

no voldria pas cap mal

a persona tan redigna.

(És sentir el mot “Borbons”

i vomitar pels racons)

Només desitjo al pimpollo,

ja que el treball dignifica,

que calli i penqui una mica

i se li acabi prest el chollo.

(Què se'n pot fer dels Borbons?:

tres Robespierres i dos Dantons)